T È C N I Q U E S E S C U L T Ò R I QU E S
1. QUE ÉS L' ESCULTURA?
L'art és l'expressió per mitjà de la qual les persones manifesten la seva tendència natural cap a la bellesa i l'escultura, n’ és una manifestació artística.
L'escultura, és una manifestació artística que consisteix en crear una obra tridimensional o de relleus a partir de diversos materials com la fusta, el coure, el ferro i diferents tècniques com la talla, el buidatge o el modelatge.
El terme escultura, prové del vocable llatí “Sculptura”, que s'utilitza per denominar el resultat del procés creatiu.
2. FUNCIONS I USOS DE L' ESCULTURA
L'escultura està pensada per ocupar un indret determinat. Les funcions i utilitats d'una escultura al llarg de la historia són diverses, des de funeràries, religioses, commemoratives, didàctiques, ornamental a polítiques.
La funció funerària de l'escultura tenim constància des de l'Egipte antic, revitalitzada després mitjançant nombrosos mausoleus i monuments funeraris que recorren des de l'Imperi Romà, a el gòtic, el barroc i fins i tot l'època contemporània, incloent cultures orientals, com és ben visible en el Taj Mahal.
FUNCIÓ FUNERÀRIA
Extasi de la beata Ludovica Albertoni, Gian Lorenzo Bernini, 1674
FUNCIÓ RELIGIOSA
La funció religiosa queda patent al llarg de tota la història de la humanitat. Es tracta de representar als déus dels diversos pobles, des de l'Egipte antic, a Mesopotàmia, la civilització hindú, etc., fins gairebé els nostres dies.
Pietat, Michelangelo Buonarroti, 1498-1499
FUNCIÓ DIDÀCTICA
Funció didàctica, mitjançant la qual explicar al poble determinats aspectes. Així per exemple en l'Edat Mitjana, per l'època del romànic és freqüent referir-se als relleus dels timpans de les portades com «catecismes petris» o «Bíblies en pedra» executats per il·lustrar a la població analfabeta.
Timpà de l' església de Sainte-Foy de Conques, s.XI-XIII
FUNCIÓ ORNAMENTAL
La funció ornamental està lligada a alguna de les altres funcions, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils aniònics com l'islàmic o l'hebreu, compleix un paper fonamental. També en gran mesura l'escultura de el segle XX, sobretot abstracta, compleix principalment aquesta funció.
Córdoba, Mezquita major, siglos II-IV
FUNCIÓ COMMEMORATIVA
La funció commemorativa l'han emprat moltes civilitzacions i règims polítics. Amb ella es tracta de realçar la figura d'un personatge important (emperadors, reis, governants, herois ...), o els seus gestes o obres. També les gestes d'algun poble o un algun fet destacable de la seva història. Sol ocupar espais públics oberts com places, complint a més una funció ornamental. Encara que predomina el ple volum, pot ser també en relleu com passa amb la Columna Trajana o l'Arc de Tito a Roma.
FUNCIÓ COMMEMORATIVA
Discòbol, Miró, 455 a.C.
3. TIPUS D' ESCULTURA
ESCULTURA EXEMPTA
Una escultura d'exempta també coneguda com a escultura de ple volum és aquella escultura que es troba tallada, esculpida o modelada i no es troba subjecta a cap mur, fons o paret, és a dir, es troba recolzada en una base.
Es tracta d'escultures representades de forma tridimensional, és a dir, es representa la tercera dimensió en veritable proporció i algunes vegades la representació es realitza a mida natural.
La característica principal és que l'escultura pot ser observada des de qualsevol angle, aconseguint així múltiples punts de vista.(unifacial, multifacial).
Apol.lo i Dafne, Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625
ESCULTURA EN RELLEU
En l'escultura en relleu, la imatge es talla en el mateix bloc del material que li serveix de suport, ja sigui pedra, vidre o fusta, creant un volum "interior", on la matèria circumdant es desgasta per deixar ressaltada la imatge. La contemplació sol ser frontal.
BAIX RELLEU
Quan el que sobresurt del pla és menys de la metat de la figura.
Lleona ferida, desconegut, 650 a.C.
MIG RELLEU
Quan el que sobresurt és aproximadament la meitat del volum de la figura.
Toros alats, desconegut, 713 a.C.
ALT RELLEU
Quan el que sobresurt del pla, és més de la meitat del seu volum.
La família, Antonio Martínez Penella, 1940-1975
TA
El marbre és el material de l' escultura per antonomàsia. La seva duresa fa que toleri els cops del cisell sense que s'hi facin esquerdes, però, s'hi es comer algun error, és difícil corregir-lo. Són materials més dúctils l' alabastre i la pedra calcària. El granit és el material petri més difícil de tallar. Les fustes més comunes són el boix, la caoba i la noguera.
Per als esbossos s' hi ha fet sevir l' argila cuita, o la cera per realitzar figures petites.
El metall mes utilitzat és el bronze. També s' utiliza en escultura materials nobles relaciónate amb l' orfebreria, sobretot or, plata, jade i vori. Al s.XX, l'escultura ha incorporat materials com ara l' acer, el formigó, el ferro, i al segle XXI, l' acer inoxidable, l' aluminio i el crom.
5. MATERIALS ESCULTÒRICS
Balloon Dog, Metropolitan Museum of Art, 2000
Arlequí, Joan Abelló, 1996
6. EINES ESCULTÒRIQUES
L' escultor transforma la matèria prement-la o colpejant-la amb instruments diversos, segons la duresa. La mayoria de les eines són punxades o de tall.
El primer pas és el desbast, que es fa amb el punxó. Es continua el treball amb cisells, instruments de tall recte, i amb gúbies, que tenen la fulla corbada. Amb el marbre s' hi fa servir el cisell dentat pràcticament fins a aconseguir la forma desitjada. El pas següent és l' allisament, que en fusta es fa amb llimes o paper de vidre i en marbre, amb pedra tosca i abrasius.
En el modelatge, les eines són: puntes de fusta, paletes i draps humits.
Més eines escultòriques:
ABRASIUS: serveixen per allisar la superfície de la pedra i el marbre; podem destacar-ne la pedra tosca o volcànica, l’esmeril i la sorra de mar.
BURIL: eina que s’utilitza per treballar el metall.
CISELL: instrument tallant de fulla recta que pot servir tant per treballar la pedra com el metall.
GÚBIA: Instrument tallant de fulla corba, el que permet anar formant les superfícies còncaves i convexes; n’hi ha que serveixen per treballar la pedra i d’altres per la fusta.
MARTELL: instrument que serveix per acompanyar i augmentar la força dels punxons en el procés de desbastat del material (sobretot la pedra).
PUNXÓ: instrument en forma de punxa que forada i treu material. Molt emprat en el treball de la talla.
RASPADORS: serveixen també per allisar o suavitzar, com els abrasius, però en aquest cas són indicats per treballar el metall i la fusta. El més conegut és la llima.
TREPANT : serveixen per foradar o profunditzar la pedra. Actua a percussió, amb una punxa llarga i recargolada que provoca grans forats. L’ús del trepant és molt indicat per al treball de barbes i cabells, fosses nassals i interior de l’oïda.
En el cas del modelatge l’eina més emprada és la mà.
RASPADOR: Eina o instrument que serveix per a raspar.
BITXA: Vareta de fusta que serveix per a escatar els racons i llocs poc accessibles d'escultures, motllures, etc. És de llargària apropiada, aplanada en un extrem —i a vegades amb diverses formes a la seva punta—, sobre el qual és embolicat un retall de paper de vidre. Sol ésser fet pels operaris mateixos que l'empren.
BURÍ: Mena de cisell, prim, en forma de bisell per un extrem i proveït d'un mànec per l'altre que, en ésser percudit, permet que amb la punta hom faci incisions més o menys profundes sobre una superfície de metall, pedra o fusta. És l'eina que utilitzen els gravadors per a traçar sobre les planxes els dibuixos, gràfics o inscripcions que després seran reproduïts sobre el paper.
CISELL: Eina consistent en una barra d'acer de secció hexagonal o octagonal, acabada per un dels seus extrems en un tall, en el sentit de l'amplada, i per l'altre, en un cap, que hom percudeix amb eines manuals o mecàniques per tal de tallar o desbastar una peça de metall, un bloc de pedra, etc.
ESCARPRA: Mena de cisell, de secció rectangular, que té la punta de llavorar acabada en forma de doble bisell. Hom l'utilitza per a foradar parets i envans, i per a treballar la pedra.
GÚBIA: Enformador amb el tall en forma de mitja canya, més o menys oberta o tancada.
LLIMA: Eina per al treball manual dels metalls i d'altres materials (fusta, pedra, etc), emprada per a desbastar, polir, eliminar les rugositats, allisar, etc.
MARTELL: Eina de percussió constituïda per un cap de forma allargada i generalment metàl·lic.
PALETINA: Bastonet de boix amb punta plana que usen els escultors per a acabar les figures de fang.
PUNXÓ: Instrument de ferro o d'acer, de cos cilíndric o prismàtic, de punta cònica, acerada en els de ferro, i cap pla sobre el qual hom percut manualment, amb un martell, o mecànicament, en la punxonadora, per tal de fer forats, marcar els punts on cal foradar, etc.
7. ELEMENTS DE L' ESCULTURA
COMPOSICIÓ: La composició és la manera de disposar les parts de l’escultura o del relleu. Per analitzar la composició cal fixar-se en la proporció de la figura, en els eixos de simetria i en el joc de llums i ombres. El Dorìfor de Policlet,(S.V aC.) també es coneix pel cànon, perquè Policlet va establir que la proporció ideal del cos humà habia de ser la que equival a set vegades el cap.
La composició, la podriem dividir en tancada i oberta. Tancada, es replega en si mateixa i crea espiar interior.
L' oberta, els seus volums s' expandiesen i s' obren cap a l'exterior.
LA COMPOSICIÓ EN L'ESCULTURA.
ELEMENT 01: ESPAI.
ELEMENT 02: LLUM.
ELEMENT 03: FORMA.
ELEMENT 04: MATERIAL.
ELEMENT 05: COLOR.
CÀNON: El cànon per tant és la norma que estableix les proporcions ideals de el cos humà amb vista a la seva reproducció. El cànon és un sistema de mesures que compleix la regla de la justa relació, és a dir que prenent una part es pot deduir el tot i al revés, de la totalitat es pot deduir una part.
LLUM, COLOR I TEXTURA: L’escultura es percep a través de la superfície exterior, de l’acabat. La llum , el color , les textures i els elements afegits són aspectes de l’acabat que determinen, en gran part, la percepció que en tenim. La llum : L’escultor, mitjançant la inclinació de la figura, la profunditat dels plecs dels vestits o dels rínxols dels cabells crea efectes de llum i ombra, provoca que la llum exterior afecti de diferent manera els diferents plans del volum esculpit. El color : aquest efectes visuals es poden magnificar amb la utilització del color. Moltes escultures són policromades per donar mes verisme. Les textures , són els efectes tàctils que l’escultor confereix en el treball de la superfície de la seva obra. L’acabat pot ser polit, llis, o bé rugós, a vegades es deixa la sensació de no acabat (non finito).
RITME
REPÒS i MOVIMENT: L’escultura intenta representar el moviment mitjaçant diferents recursos compositius:
Contrapposto és un recurs que consisteix en alterar els eixos perpendiculars de la llei de la frontalitat, amb una lleugera elevacio d’una de les espatlles, el desplaçament del cap que mira cap a un costat i la inclinació de l’eix vertical.
MOVIMENT REAL: Alguns objectes escultòrics tenen moviment real, perquè els seus components pengen i es balancegen moguts pel vent. REPRESENTACIÓ DEL MOVIMENT: Les formes sinuoses amb composicions centrífugues accentuen la sensació de moviment. També hi contribueix l’expressió de tensió
El moviment es percebeix en el cos deformat per la velocitat. Boccioni vol representar forma i espai. Incorpora en les seves obres efectes òptics de moviment. Així ho podem veure en els volums d'aquest cos, que tal com diu el títol es desplaça, es desfà amb el seu moviment per l'espai.
TEMPS: Captació d’un instant fugaç. Bernini ha aconseguit representar el “temps”, “l’instant” de la metamorfosi, de Dafne, que en ser tocada per Apol.lo es transforma en arbre.
Voluntat d’eternitat, l’autor,prescindeix d’expressió i moviment, per donar a la imatge un sentit d’eternitat.
