PANORÀMIC 2020
PANORÀMIC 2020
"EXTIMITAT"
PANORÀMIC 2020
El passat 15 d'octubre, vàrem anar a visitar El Festival Panoràmic, ubicat a Roca Umbert, Granollers. El Festival aquest any comptà amb exposicions i workshops totes relacionades amb l'extimitat, de les quals vireo visituar dues, la primera fou: "Time on quaaludes and red wine" d'Anna Galí I en seton lloc “Las muertes chiquitas” de Mireia Sallarés, la qual ja la vam anar a visitar l’any passat al CCCB.
Tot les activitats del Festival del Panoràmic, es va desenvolupar ocupant gran part del recinte de Roca Umbert, el Cinema Edison, el Museu de Granollers i La Tela, tot i que nosaltres vàrem visitar només a Roca Umbert i el Museu de Granollers.
Antifa fàbrica "Roca Umbert"
Pel que fa l'espai de Roca Umbert, fou una fàbrica tèxtil que el 1904 es va traslladar la fàbrica de Sant Feliu de Codines a Granollers. La fàbrica va acomiadar-se l'any 1991, i l'ajuntament de Granollers va adquirir la fàbrica l'any 1993.
L'any 2003 el Ple de l'ajuntament de Granollers va aprova el Pla d'usos del projecte com a espai d'arts i el 2004 es va aprovar el Ple arquitectònic. Roca Umbert ha estat un projecte en evolució contínua a causa de les seves reformes contínues, com la biblioteca, el centre audiovisual, el centre de creació i difusió musical.
Avui dia, l'espai Roca Umbert és un escenari on les arts visuals, la música, la cultura popular, el patrimoni cultural, tots els processos creatius s'ajunten per experimentar i compartir-ho entre els seus creadors i la ciutat de Granollers.
Distribución de Roca Umbert
Panoràmic 2020
El Festival Panoràmic, és un festival que explora la relació entre la fotografia i el cinema, i promou la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals. L'equip directiu del festival el formen l’Albert Gussí i Fidel Balaguer (Grisart) i en Joan Fontcoberta el codirector, junatment amb l´ajuntament de Granollers i Roca Umbert, Museu de Granollers entre d'altres.
Aquest any era la 4a edició del festival i el tema del festival era l'Extimitat, que és la paradoxa segons la qual la intimitat perd el caràcter privat per esdevenir pública; la nostra privacitat ha esdevingut tan important que cal mostrar-la, sobretot l'exposició a les xarxes socials de la intimitat per buscar l'aprovació dels altres.
"Time on quaaludes and red wine"
Aquesta fou la primera exposició que varem visitar del Panoràmic, i abans de visitar-la, prèviament a la matèria d’audiovisuals, ja vam visualitzar diversos videos sobre el tema del Festival Panoràmic i algunes entrevistes amb l’autora Anna Gali, per anar amb la informació mínima a la exposició.
L’estructura de l’exposició estava distribuïda tota l’exposició en una paret horitzontal on estan distribuïdes en diferents fases les obres, que representen diferents part de la vida d’ en Tomeu, el fill de l’artista el qual va morir de sobredosis, i aquest treball la va ajudar a entendre més al seu fill.
Ja que després de la mort del meu fill el 2017, als 18 anys, a causa d’una sobredosi, i gràcies a aquesta nova herència que deixà, Galí va descobrir en els seus dispositius i les seves xarxes socials una part d’ell que s’amagava sota la seva aparença de normalitat excepcional: una persona turmentada que va buscar en el consum de drogues una via d’escapament a la seva incomoditat al món, i que va compartir aquesta part més íntima i secreta a través de xarxes socials i internet.
Per a la seva generació les imatges s’han convertit en un acte comunicatiu que s’insereix en l’univers “paral·lel” d’internet i les xarxes socials, on aboquen la seva història vital, anhels i preocupacions. ToQaRW és una part fonamental del meu procés de dol i reconciliació amb ell, però també una manera de donar-li veu i deixar que ell mateix ens expliqui una història en què, en molts aspectes, es poden veure reflectits els joves de la seva generació.”
"Las muertes chiquitas"
Muertes Chiquitas, és una pel·lícula de no ficció, feta per Mireia Sallarès, la pel·lícula té una duració de cinc hores.
En la pel·lícula apareixen 30 dones mexicanes molt diverses, de diferents estaments socials, diferents edats i on apareixen entrevistes, xerrades que vinculen el colonialisme, la transsexualitat, les lluites armades, l'exili, la prostitució, la malaltia..
Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa, és la frase que brolla de les diverses veus implicades en un projecte que l’artista catalana Mireia Sallarès va iniciar al 2006 i durant quatre anys com un viatge per diferents estats de la república mexicana, acompanyada de la seva càmera i un rètol lluminós de neó que deia: Las muertes chiquitas.
La terra –en aquest cas, la mexicana–, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, és el pòsit de les subjectivitats i les arrels, els conflictes i els desitjos. Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, representen un possible punt de partida per establir lligams entre el terreny públic i privat, entre l’eròtic i el polític.
Trobo que és molt interessant i necessari una pel·lícula amb rostres femenins parlant de temes alguns més comuns que altres, afegir que la pel·lícula és d'un estil casolà, ja que es pot veure com hi ha tremolors a la gravació, aquests tremolors li donen el toc més real, acollidor en la meva opinió, que s'ha fet amb pocs recursos, però que exposa realitats.
I va ser un plaer, poder parlar amb l’autora i que ens expliques amb profunditat tot el seu procés de creació des dels fonaments fins a la creació de la pel·lícula.
