Sortida CaixaForum
El passat 11 de desembre, vàrem visitar dues exposicions: “Òpera, passió, poder i política” i “En caiguda lliure”, aquestes dues exposicions que vàrem veure, es troben al CaixaForum, ubicat a Barcelona. El CaixaForum és un centre cultural que antigament, fou una fàbrica anomenada Casaramona, d'estil modernista
​
​
​
​
1. "Òpera, passió, poder i política"
​
Òpera, passió, poder i política, fou la primera exposició que vàrem veure, i es pot visitar des del 19 de setembre de 2019 fins el 26 de gener de 2020.
El tema principal de l’exposició, és l'òpera. L'òpera, és el conjunt de diferents disciplines de l'art, englobant un llenguatge universal, que es pugui entendre arreu del mon des d’un punt de vista social, econòmic, polític, cultural i emocional.
“Òpera, passió, poder i política”, estava distribuïda en vuit ciutats i els seus respectius compositors, l'exposició disposava d’un sistema de so, que durant tota la visita, va canviant depenent de la ciutat on et trobis, això, és degut a un sensors instal·lats a les seves respectives sales, quan entraves per exemple a la sala de Viena, sonava una composició de Mozart.
Aquestes vuit ciutats amb els seus autors eren: Venècia (Claudio Monteverdi), Viena (Mozart), París(Richard Wagner), Dresde(Richard Strauss), Londres(Georg Friedrich Händel), Milà(Giuseppe Verdi), Barcelona(Isaac Albéniz) i Leningrado (Dmitri Shostakóvich).
​
L'exposició, hi havia partitures, pergamins, vestuaris emprats en representacions d'òpera, una recreació d'un decorat des d'un piano que va tocar Mozart, fins a vestuari, un recreació d’un decorat,, pintures que reflexaven fets importants que estaven succeint en aquella època.
Personalment, em va agradar més l'exposició de “En caiguda lliure”, ja què la de l’òpera, en la meva opinió, la instal·lació estava molt ben preparada, però hi havia moltes obres en totes les sales, i vàrem disposar de molt poc temps, per gaudir tota l´exposició, ja que era entrar, donar una ullada a la sala, i anaves a la segënt sala. Crec que va ser una mancança de temps en la visita, ja que en l'altre exposició, aquesta sensació no la vaig percebre, ja que hi havien menys obres, i la guia podia explicar més detalladament.
1.1 Vestit Versace (1986)
​
​
​
​
El vestit Versace, és una obra de Gianni Versace, realitzada l'any 1986, en seda i vellut.
Aquesta obra, se situava a la penúltima sala de l'exposició, ambientada en la ciutat de Dresde (Richard Strauss), vaig quedar meravellat del que estaven visualitzant els meus ulls, ja què no tots els dies es pot veure un vestit Versace de tant a prop.
Aquest vestit, fou usat per l'òpera “Salomé”. “Salomé”, és una òpera basada en l’ obra d’ Oscar Wilde. L’ òpera de “Salomé”, és una òpera en un acte amb música de Richard Strauss. Fou estrenada el 9 de desembre de l'any 1905 a la Königliches Opernhaus de Dresden, i prohibida a Viena (fins a 1918), 2 amb Ernst von Schuch com a director i Casa Wittich en el paper de Salomé.
Es basa en la traducció alemanya de Hedwig Lachmann de l'obra en francès Salomé d'Oscar Wilde. Strauss va dedicar l'òpera al seu amic Sir Edgar Speyer.3
L'òpera és famosa (en temps de la seva estrena, es va considerar infame) per la seva "dansa dels set vels". Ara es coneix millor per la més sorprenent escena final (sovint una peça de concert per a sopranos dramàtiques), on Salomé declara el seu amor a la cap tallat de Joan Baptista.
Personalment, m'agrada el material emprat en el vestit, ja què s'adapta molt el cos i estilitza la figura de la persona que es posi el vestit. Juntament amb el color del vestit, en la meva opinió, és una opció segura, ja que el negre és el color que més afavoreix i estilitza, però podria haver jugat amb el color, és per posar-li un contra el vestit, ja què és una obra d’art.
Introducció a Salomé-Richard Strauss (1905)
Vestit Versace (1986)
Richard Strauss
2. "En caiguda lliure"
En caiguda lliure, fou la segona exposició que vàrem veure, i es pot visitar des del 10 d' octubre de 2019 fins el 9 de febrer de 2020.
El tema de l'exposició era l'art contemporani. L'art contemporani, és un art, que a no tothom li agrada, ja que no tothom el compren, a causa que no té un significat en concret, cada persona fa la seva pròpia interpretació de l'obra.
"En caiguda lliure", és una exposició comissariada per Joao Laia, amb la col·laboració del MACBA (Museu d'art Contemporani de Barcelona). "En caiguda lliure", s'anomena així, a causa que, utilitza la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada que vivim, on la progressiva desmaterialització de les imatges, de les narratives i dels objectes que servien de pilar fonamental per a la nostra societat ha derivat en un sentiment generalitzat d'abisme.
L'exposició, no tenia un recorregut com en l'altre, ja que podies començar pel costat dret o esquerra, i no canviava l'exposició, ja que l'exposició no tenia un concepte que enllaces totes les obres, cadascuna tenia el seu significat i interpretació.
"En caiguda lliure", es podien trobar des de fotografies, pintures, escultures, fins a un laberint de plàstic groc, que fou l'obra que més ressaltava en l'exposició i de la que us parlaré.
Personalment, em va agradar molt l'exposició, ja que no hi havia ningun fil que enllaces les obres, i això em va agradar, juntament amb quasi totes les obres, has de trobar tu el significat, que et transmet, i és una manera que l'espectador participi en l'obra.
2.1 El laberint, 1969 (2019)
"El laberint", és una obra d'Àngels Ribé, realitzada l'any 1969.
Aquesta obra, se situava al centre de l'exposició, i només entrar, et quedaves mirant-la, ja que el color ressaltava molt a diferència de les altres obres, a més de les seves dimensions.
L'obra, com he mencionat anteriorment, és d'art contemporani. L'art contemporani, és un art, que a no tothom li agrada, ja que no tothom el compren, a causa, de què no té un significat en concret, cada persona fa la seva pròpia interpretació de l'obra.
L'obra, podem apreciar un laberint, amb les parets altes i amb dues possibles entrades, que conduïen a un espai amb forma de circumferència. El laberint, com podem observar, és de plàstic, però és translúcid, ja que es pot observar les ombres de la gent que es troba dins del laberint. Un concepte molt actual emprat en l'obra del laberint, és el canvi climàtic, i com el plàstic se'ns està caient a sobre, aquesta sensació de no poder sortir o tornar enrere ja que no trobes una escapatòria.
Personalment, m'agrada el material emprat en el laberint, sobretot el plàstic groc, crec que és una bona elecció, és un color que t'avisa, en la meva interpretació, seria que està avisant, que tenim l'oportunitat de parar el canvi climàtic, i tots els residus innecessaris que estem creant i que no reciclem, i que si no realitzem un canvi se'ns caurà a sobre.
Per altra banda, em va sobtar l'interior del laberint, ja que quan estàs dins del laberint, no tens el sentiment de soledat, ja que pots veure com la gent va transitant pels passadissos, i aquest sentiment no és gaire comú d'un laberint, ja que quan estàs en un laberint, en la meva opinió, el sentiment és de pèrdua i desesperació per trobar la sortida, el què em va sorprendre, és que no hi hagués, absolutament res al mig del laberint, com una oració o un senyal.
